M'he cansat de drames, de veure-ho tot negre. M'he cansat dels somriures dels qui m'han fet tant de mal i pensar: "No els importe i mai ho he fet". No vull més això. Vull alçar-me cada matí i menjar-me el món. Vull ser feliç. Feliç amb mi mateixa, sense passat que m'acalle ni futur que m'atemoreixa. 

Vull mirar a la cara als qui m'han creat aquest malestar i fer-los veure que no em mereixen. Saps, he d'aprendre a estimar qui sóc i no a estimar a qui no em mereix. Potser tu, sí tu, eixa persona a la que li resonen aquestes paraules al cap ara mateix, t'hages sentit alguna vegada així. O potser no. Espere que no arribes a ser tan estúpid com jo. No et refies. No et refies d'allò idílic ni d'allò fosc. Perquè ni les coses no són ni tan bones ni tan dolentes. 

Vull ser el crit, el meu crit. La meva valentia que tinc amagada. I vull fer-me escoltar. Sempre hi haurà qui t'intente imposar el seu criteri, qui posarà als teus amics en la teva contra per sentir-se millor, però això sols denota la seva misèria. La tristesa que els menja per dins. Sols fa veure que l'egoisme no els porta enlloc, que per sentir-se bé han de culpabilitzar un altre de tots els seus mals. Però cal avançar. 

Hem de fer eixe pas endavant i evolucionar. Deixar enrere allò que ens menja per dins i veure com, l'odi està trencant aquesta societat. Hem de fer veure com estem per damunt de tot això. I fer veure que, qui no madura no avança. Que les mentides s'acaben destapant, i que invertir en pomes verdes mai ens donarà beneficis. 

M'he cansat de drames, de veure-ho tot negre. M'he cansat dels somriures dels qui m'han fet tant de mal i pensar: "No els importe i mai ho he fet". M'he cansat de farses i mentides, de vampirs que sols volen la meva sang. Així que, a partir d'ara vaig a ser feliç, feliç de veritat. Perquè les pomes verdes són àcides i no et fan ningun bé. 
Hi ha vegades on el rancor no ens porta enlloc. Hi ha camins que mai hem de prendre. Hi ha situacions que ens trenquen i persones que ens decepcionen. Traició. Tristesa. Impotència. Estupidesa. Són sentiments clàssics a les situacions on no trobes el sentit a res. 

Hi ha vegades en que prens el camí correcte, però tens la sensació que no arribes enlloc. Saps que ha sigut la millor decisió que podries prendre, però res canvia. Saps que, les teves paraules semblaren plenar una ànima de plàstic. Una ànima que en un moment et feu la persona més feliç amb mentides i ninguna llibertat. I ara l'enyores. Enyores sentir aquella felicitat il·lusa, aquella seguretat i companyia que ja no trobes. Però saps que és el millor per a tu. Saps que les persones tòxiques s'han de mantindre ben lluny, però hi ha alguna cosa en tu que es nega a acceptar allò. Es nega a acceptar que estaves equivocada, que vas clavar la pota de la pitjor forma que podies, que la confiança dipositada sols fou utlitzada en la teva contra. 

Hi ha vegades que caus. Caus d'aquella teranyina on estaves presonera. Et treus les venes que et feien cega i veus que, aquell món que t'havien narrat, no és tal i com el veuen els teus ulls ara. I te'n adones que has estat enganyada. Has creat un personatge fet a imatge d'aquella aranya que teixia la seva tela sense importar-li el mal que et podria fer. Perquè és una aranya. I a les aranyes no els importa si la seva presa mor, sols els importa poder menjar-se-la.
M'he despertat aquest matí i volia escriure't. Escriure una oda a la alegria o a la realitat. Escriure't tot això que deia mirant. Això que no sóc capaç de dir. 
M'he alçat aquest matí i volia veure't. Veure't somriure i sumergir-me en la teva profunda mirada. Alçar el vol i trobar-me amb el teu abraç. 
He baixat aquest matí i volia trobar-te. Trobar la teva figura asseguda al sofà, esperant que arribara. Esperant que algú apareguera. 
He fet el café aquest matí i he reviscut somriures. Reviscut moments de glòria. He enyorat els despertars i he sentit l'olor del café acabat de fer que tant em recorda a tu.
He obert l'armari aquest matí i no he trobat les teves camises. Camises blanques que em venien de vestit. Aquelles que em feien sentir arropada i protegida del no-res. Camises elegants que han viscut nits de bojeria. 
He obert el cotxe aquest matí i he trobat la teva olor, tant recent com el café d'aquest matí. Matins que compartíem al cotxe cap a la feina. Viatges plens de música i vida. 
He tornat de la feina aquesta vesprada i no estaves. Però m'ha resultat indiferent. Mai estaves. 
He fet el sopar aquesta nit. Sopar per a un. Un trist sopar entre unes tristes parets. Un sopar que abans compartia però ja no. La tristesa feta menjar, la vida feta un quadre. 
He tornat al llit aquesta nit. Però no t'he trobat. El fred m'invaeix i torne a tindre 5 anys. Torne a imaginar que viu un monstre baix el llit, eixe que quan no ho veja m'atacarà i no ho veuré vindre. No he trobat la teva companyia ni la teva escalfor. 
M'he despertat aquest matí i volia escriure't. Escriure tot allò que em faltà per dir. Tot allò del que ara m'arrepenteix. Tot allò que erem nosaltres. 

Una nit. Sentiments empresonats baix una armadura. Roma. Potser siga aquesta ciutat, o potser siga l'habitació. Però puc assegurar que mai havia sigut tant feliç a una situació tant complicada. A la millor és pel fet de ser l'última nit junts o per no poder aguantar més les paraules. Açò no va dedicat a una persona en concret, no va a ningú, simplement a qui 

vulga escoltar. Qui estiga disposat a veure que és pot trobar la felicitat als moments més foscos.

Nit del 14 d'abril del 2016, Roma. Una habitació. Vuit adolescents. Simplement incertesa, incomprensió. Una mirada oberta a tota proposta, a tota explicació. Ells qui no poden dir això que tant ansien, ells qui no saben com expressar les paraules per no ferir, ells qui són els que em fan créixer. Una conversa comença. Plena de moments incomodes i extranys. Em molesten aquests moments, no em resulten massa familiars.  
És dur tindre davant teu dues persones a les que estimes tantíssim i no entendre que volen dir-te. Més bé no és no saber que volen, és no entendre com no t'ho poden fer veure. Però la meva sorpresa arriba quan pensen que la Clàudia que ells veuen és la que realment és. La que mostra i fa veure tot el que sap. I no és així. Durant molts anys he anat treballant una personalitat difícil, i ho he de dir. No tinc ninguna por, després de tot. Però no mostre tot el que se, tot el que reconec o tot el que intuïsc. Amb els anys te'n adones que moltes coses estan millor callades. Que hi ha moments que sols han de ser propis, que hi ha pensaments que no s'han de compartir i que hi ha intuïcions que són millor callar abans que veure si son reals. Que és millor observar i experimentar, analitzar i provar que anar a la primera a veure si el que penses és. Paciència. És tot el que es necessita i el que a molta gent ens falta. I dic ens, perquè a mi moltes vegades em falta paciència. Encara que amb els anys totes aquestes coses es curen. 
En un principi no venia a parlar d'açò però mira, ja que estem, continuem. Gràcies a aquest viatge he pogut aprendre i valorar que és la vida. I sí, pense que escric molt sobre aquest concepte. Però és tan abstracte, tan difícil i canviant que no puc parar de plantejar-me que és en realitat. La convivència es el millor factor de l'equació. Jo no sóc massa de matemàtiques però, he de dir, que la convivència es el que més ajuda. Ja siga en una relació d'amor o en una d'amistat. Compartir molts moments quotidians són la millor forma d'aprendre a tractar a les persones. I això sí, si aguantes a una persona una setmana podem dir que va ha durar. El moment en que en despertar-te veus un merder de roba, o quan sona el despertador mil i una vegades i eixa persona no es desperta. L'instant en que vas al bany i la teva crema està buida o en que no trobes les claus. Sí, el moment de les claus és el pitjor. No poder eixir de casa perquè no apareixen. Buscar i fiar-te de la seva paraula la que et diu: "Tranquila, en la butxaca de la jaqueta no està. Ja ho he mirat jo!". Eixa que ha soltat la mentira més piadosa. Perquè la clau apareix a la jaqueta. Totes aquestes situacions de cada dia que no vivim junts normalment, i són les que més afiancen una relació. Totes aquestes que ens acaben portant a una nit on tot ix. I la realitat et fa reflexionar i ser qui eres. Saber on vas i com et veuen. I potser siga aquesta ciutat, o l'habitació qui m'ha fet viure aquests moments. Però estaré eternament agraïda, per haver fet d'una situació tant complicada, un record feliç
Maletes. Xiques. Somriures. Música. Pasqües. Comença l'aventura. Mai havia imaginat quines tantes coses podrien passar en uns simples quatre dies. Sols quatre dies on la vida m'ha regalat els millors moments i les millors persones. Cinc adolescents. Una casa. Una setmana i un poble. Montanejos. Vam començar un viatge amb les maletes al damunt. Potser si ens hagueren vist haurien dit que "ens baixàvem al moro". I sí, la vida ens suggereix experiències, moments únics que mai hauríem de desperdiciar. Perquè sols vivim una vegada i, qui ens diu què aquests moments els tornarem a viure?
Arribar per primera vegada a aquell poblet em va transmetre esperança i tranquilitat. Pau. Sabia que trobaria tot el que buscava: el temps que feia molt que no tenia. El silenci. Les hores mortes. El carrer. La natura. Les petites coses que tant plenen de felicitat. La vida en la seva màxima expressió.
La meva càmera viatjava constantment amb mi, qualsevol cosa estava filmada i reviure-la era cosa de donar-li al play. Potser siga una de les millors coses que podria haver fet: viatjar amb amigues. I és una de les que vull fer constantment. He de dir que ha sigut increíble i que tothom hauria de poder viure coses així.
Un dels meus somnis és viatjar per tot el món, viure a diferents cultures. Nutrir-me de totes aquestes vivències per ser millor i poder comparar les vides. Tinc sort. Molta sort. I mai diré que no. Perquè cada any vaig de viatge, i no em referisc a açò. Parle d'eixir a l'estranger i coneixer noves cultures. I per això remarque que, tinc molta sort. Molta gent no pot permetre's aquestos petits luxes que sé que els encantaria. Però em fa molta rabia saber que hi ha molta que sí. Molta que gent que pot viatjar i no ho fa per por o per poc interés. Però, com anem a superar aquesta por sense viure l'experiència? És una de les grans qüestions que tinc dins d'aquest injust món.
He de dir que ha sigut un plaer. Un plaer viure moments únics amb les meves companyes de vida. Un plaer haver desconnectat de la rutina. Un plaer haver pogut dedicar dia i nit al que més m'agrada: filmar i fotografiar. Un plaer, simplement. Així que, sols em quedar mostrar els moments que tant m'encantaria que tothom poguera viure. Perquè tot començà amb unes maletes, unes xiques i una idea.