M'he despertat aquest matí i volia escriure't. Escriure una oda a la alegria o a la realitat. Escriure't tot això que deia mirant. Això que no sóc capaç de dir. 

M'he alçat aquest matí i volia veure't. Veure't somriure i sumergir-me en la teva profunda mirada. Alçar el vol i trobar-me amb el teu abraç. 

He baixat aquest matí i volia trobar-te. Trobar la teva figura asseguda al sofà, esperant que arribara. Esperant que algú apareguera. 

He fet el café aquest matí i he reviscut somriures. Reviscut moments de glòria. He enyorat els despertars i he sentit l'olor del café acabat de fer que tant em recorda a tu.

He obert l'armari aquest matí i no he trobat les teves camises. Camises blanques que em venien de vestit. Aquelles que em feien sentir arropada i protegida del no-res. Camises elegants que han viscut nits de bojeria. 

He obert el cotxe aquest matí i he trobat la teva olor, tant recent com el café d'aquest matí. Matins que compartíem al cotxe cap a la feina. Viatges plens de música i vida. 

He tornat de la feina aquesta vesprada i no estaves. Però m'ha resultat indiferent. Mai estaves. 

He fet el sopar aquesta nit. Sopar per a un. Un trist sopar entre unes tristes parets. Un sopar que abans compartia però ja no. La tristesa feta menjar, la vida feta un quadre. 

He tornat al llit aquesta nit. Però no t'he trobat. El fred m'invaeix i torne a tindre 5 anys. Torne a imaginar que viu un monstre baix el llit, eixe que quan no ho veja m'atacarà i no ho veuré vindre. No he trobat la teva companyia ni la teva escalfor. 

M'he despertat aquest matí i volia escriure't. Escriure tot allò que em faltà per dir. Tot allò del que ara m'arrepenteix. Tot allò que erem nosaltres. 

Una nit. Uns sentiments empresonats baix una armadura. Roma. Potser siga aquesta ciutat, o potser siga l'habitació. Però puc assegurar que mai havia sigut tant feliç a una situació tant complicada. A la millor és pel fet de ser l'última nit junts o per no poder aguantar més les paraules. Açò no va dedicat a una persona en concret, no va a ningú, simplement a qui 
vulga escoltar. Qui estiga disposat a veure que la seva realitat es compartida, que no tots els dies són negres. I que és pot trobar la felicitat als moments més foscos.

Nit del 14 d'abril del 2016, Roma. Una habitació. Vuit adolescents. Simplement incertesa, incomprensió. Una mirada oberta a tota proposta, a tota explicació. Ells qui no poden dir això que tant ansien, ells qui no saben com expressar les paraules per no ferir, ells qui són els que em fan créixer. Una conversa comença. Plena de moments incomodes i extranys. Em molesten aquests moments, no em resulten massa familiars.  
És dur tindre davant teu dues persones a les que estimes tantíssim i no entendre que volen dir-te. Més bé no és no saber que volen, és no entendre com no t'ho poden fer veure. Però la meva sorpresa arriba quan pensen que la Clàudia que ells veuen és la que realment és. La que mostra i fa veure tot el que sap. I no és així. Durant molts anys he anat treballant una personalitat difícil, i ho he de dir. No tinc ninguna por, després de tot. Però no mostre tot el que se, tot el que reconec o tot el que intuïsc. Amb els anys te'n adones que moltes coses estan millor callades. Que hi ha moments que sols han de ser propis, que hi ha pensaments que no s'han de compartir i que hi ha intuïcions que són millor callar abans que veure si son reals. Que és millor observar i experimentar, analitzar i provar que anar a la primera a veure si el que penses és. Paciència. És tot el que es necessita i el que a molta gent ens falta. I dic ens, perquè a mi moltes vegades em falta paciència. Encara que amb els anys totes aquestes coses es curen. 
En un principi no venia a parlar d'açò però mira, ja que estem, continuem. Gràcies a aquest viatge he pogut aprendre i valorar que és la vida. I sí, pense que escric molt sobre aquest concepte. Però és tan abstracte, tan difícil i canviant que no puc parar de plantejar-me que és en realitat. La convivència es el millor factor de l'equació. Jo no sóc massa de matemàtiques però, he de dir, que la convivència es el que més ajuda. Ja siga en una relació d'amor o en una d'amistat. Compartir molts moments quotidians són la millor forma d'aprendre a tractar a les persones. I això sí, si aguantes a una persona una setmana podem dir que va ha durar. El moment en que en despertar-te veus un merder de roba, o quan sona el despertador mil i una vegades i eixa persona no es desperta. L'instant en que vas al bany i la teva crema està buida o en que no trobes les claus. Sí, el moment de les claus és el pitjor. No poder eixir de casa perquè no apareixen. Buscar i fiar-te de la seva paraula la que et diu: "Tranquila, en la butxaca de la jaqueta no està. Ja ho he mirat jo!". Eixa que ha soltat la mentira més piadosa. Perquè la clau apareix a la jaqueta. Totes aquestes situacions de cada dia que no vivim junts normalment, i són les que més afiancen una relació. Totes aquestes que ens acaben portant a una nit on tot ix. I la realitat et fa reflexionar i ser qui eres. Saber on vas i com et veuen. I potser siga aquesta ciutat, o l'habitació qui m'ha fet viure aquests moments. Però estaré eternament agraïda, per haver fet d'una situació tant complicada, un record feliç

Maletes. Xiques. Somriures. Música. Pasqües. Comença l'aventura. Mai havia imaginat quines tantes coses podrien passar en uns simples quatre dies. Sols quatre dies on la vida m'ha regalat els millors moments i les millors persones. Cinc adolescents. Una casa. Una setmana i un poble. Montanejos. Vam començar un viatge amb les maletes al damunt. Potser si ens hagueren vist haurien dit que "ens baixàvem al moro". I sí, la vida ens suggereix experiències, moments únics que mai hauríem de desperdiciar. Perquè sols vivim una vegada i, qui ens diu què aquests moments els tornarem a viure?
Arribar per primera vegada a aquell poblet em va transmetre esperança i tranquilitat. Pau. Sabia que trobaria tot el que buscava: el temps que feia molt que no tenia. El silenci. Les hores mortes. El carrer. La natura. Les petites coses que tant plenen de felicitat. La vida en la seva màxima expressió.
La meva càmera viatjava constantment amb mi, qualsevol cosa estava filmada i reviure-la era cosa de donar-li al play. Potser siga una de les millors coses que podria haver fet: viatjar amb amigues. I és una de les que vull fer constantment. He de dir que ha sigut increíble i que tothom hauria de poder viure coses així.
Un dels meus somnis és viatjar per tot el món, viure a diferents cultures. Nutrir-me de totes aquestes vivències per ser millor i poder comparar les vides. Tinc sort. Molta sort. I mai diré que no. Perquè cada any vaig de viatge, i no em referisc a açò. Parle d'eixir a l'estranger i coneixer noves cultures. I per això remarque que, tinc molta sort. Molta gent no pot permetre's aquestos petits luxes que sé que els encantaria. Però em fa molta rabia saber que hi ha molta que sí. Molta que gent que pot viatjar i no ho fa per por o per poc interés. Però, com anem a superar aquesta por sense viure l'experiència? És una de les grans qüestions que tinc dins d'aquest injust món.
He de dir que ha sigut un plaer. Un plaer viure moments únics amb les meves companyes de vida. Un plaer haver desconnectat de la rutina. Un plaer haver pogut dedicar dia i nit al que més m'agrada: filmar i fotografiar. Un plaer, simplement. Així que, sols em quedar mostrar els moments que tant m'encantaria que tothom poguera viure. Perquè tot començà amb unes maletes, unes xiques i una idea.

Hi ha un punt en la vida en que tot canvia. S'aturem. Mirem al nostre voltant. Recapacitem. Analitzem. I reprenem el camí. O simplement, canviem la direcció. Inclòs la destinació. Pot ser o no ser la confusió. La que ens duu a aquest estat de dubte, d'incertesa. I sí, ara ve la típica frase "i aquests canvis venen a l'adolescència", i comença un text sobre l'adolescència, la vida adolescent. Però no. No sóc simple, tampoc mai ho he sigut. 

Aquesta és una de les reflexions que m'ix. Així, simple. Sense més. Alguna cosa fàcil i profunda. El que un dia et ve i sols necessites un lloc on plasmar. 

He parat. Mirat al front. Observat amb la més profunda mirada. Analitzat com mai havia fet. I he decidit com vull viure. Qui ets? Sí tu, qui ets? Qui sóc jo? I nosaltres? Perquè tenim aquesta conversa? Qui sap. Això sols ho sabem tu i jo. 

Potser a l'adolescència canvies i totes aquestes coses, però no. Segurament vaig canviar més de professió quan era una xiqueta que ara. He volgut ser veterinària, mestra, arquitecta, perruquera... tantes coses. I ara? Ara que vull? Vull ser feliç. Feliç dignament. Sense passat amagat ni vida secreta. Vull alçar-me un dia. Mirar per la finestra i pensar: "Avui és el meu dia!". Desdejunar un suc de taronja natural i unes torrades amb tomaca i formatge fresc. Encara que la nit anterior haja sigut la pitjor que haja viscut. 

I sí, pareix la vida perfecta. O potser aquesta es la meva impressió. Inclòs pareix el principi d'alguna d'aquestes pel·lícules amb happy ending de Hollywood. O la frase que trobem a les tasses aquestes de Mr. Wonderfull, aquestes motivadores que tant cares són. Però és una vida tranquila, com totes haurien de ser. Però no. La vida no és així, o potser sols la de certa gent. 

He decidit que després de molts anys d'incertesa ja l'he resolta. Pense que la professió a la que aspirem són els mitjans, però que gràcies a aquests aconseguim la nostra meta, el nostre fi. I al igual que somnie amb ser feliç també ho faig amb voler arribar al cim de la meva muntanya professional. Encara que potser siga la persona més important al meu sector, però siga la més infeliç. Qui sap? Ho saps tu? Jo crec que no ho sé. Encara que tot és relatiu. I potser arribe de nou eixe dia en que m'ature, mire al meu voltant i em replantege la meva existència.

Tornant del meeting de Podem pare en un semàfor. Mentre mire pels vidres, escolte un programa de la Ser on parlen de les eleccions. I escoltant les paraules de Pablo Iglesias veig un home al semàfor. Aparentment no sembla el què és, perquè no és el tipus de persona que estem acostumats a veure demanant. Un home vestit amb camisa i gavardina, ulleres de sol i observant la gent. I amb la curiositat que solc tindre l'observe, i veig que els està oferint un paquet de mocadors als del cotxe del costat. Em sorprenc i continue escoltant. Escolte com analitzen els partits i com parlen del vot "Perquè en aquestes eleccions es va a votar amb el cor", perquè la gent necessita que algú els done esperances, algú que els arribe al cor i no, un que culpe sols als altres i done xifres sense arribar-los realment al cor. 

No vaig a fer ara reivindicacions d'ideologia ni grans elogis als partits que puga recoltzar, simplement perquè aquesta entrada és espontània. Sols dic, que portem 7 anys nadant en una piscina anomenada crisi i no vegem el final d'aquesta. El 20D és una data historica per a tothom perquè hi va haver un canvi: un progrés o una regresión però hi ha esperança. I aquesta vesprada l'he vista. He vist l'esperança en la mirada de la gent al Pavello Font de Sant Lluís de València i a la gent als carrers. Perquè no sóc la única que pensa que açò ha de renàixer. Que som con una au fènix: renaixem de les cendres. Les cendres d'un país cremat dia a dia, any rere any; un país desgastat i sense oportunitats. Però anem a renàixer, anem a tornar a ser els primers en la Sanitat i en l'Educació, tornarem a ser referents i no se'ns mirarà com a un país enfonat en la misèria.

Però açò no pot passar sense un canvi, una renaixer que molts diuen però pocs faran. 

No vull viure 4 anys foscos de nou, però ara deixaré d'escriure per descansar i reflexionar. Perquè encara que a mi no em calga massa, sé que encara hi ha gent que no sap a qui votar. Demà més i millor, perquè encara que hi haja molt que parlar del després del meeting de Podem, hi ha més que parlar del que ha passat dins i fora de la Fonteta.