G

Aquest no és un text assidu, encara menys irrellevant. Sembla que la tristor d'aquestes últimes setmanes quedarà plasmada sota la gris atmosfera que avui ens corona. 

El saló cada cop és més buït. Només bosses i caixes plenes de tots els records que durant 9 mesos ens han acompanyat. Mai m'ha agradat acomiadar-me, es per això que vesteix amb monos de floretes i consumeix els últims dies a la mateixa velocitat que la cigarreta que he deixat aparcada per poder escriure. Les paraules se m'entrebanquen entre els batecs d'un cor que se'm surt del pit, i sembla que te menys ganes que jo d'anar-se'n. Es tot tan malencònic com el nou tema de Lorde que tothom veu com una oda a la felicitat, però a mi em fa recordar els estius a la platja que vam viure i ara no tornaran. Llum del capvespre mentre ens broncejem i riem sabent que el demà serà igual. Una agradable melodia que en el fons no ha sabut treure's la malenconia del damunt. Camises estampades, excursions per la muntanya i vesprades sense fer res on et sents a la gloria. La mateixa sensació de les últimes estones tant borroses que he viscut i els "et trobaré a faltar" que tanta por em fa dir. Els últims dies on em menjaria el món però no tinc forces ni per treure'm el pijama ple de forats que vesteix. I em devora aquesta angoixa latent que fa que l'heura em trega les cosquerelles dels llocs on no sabia que en tenia, i em faça una bola entre els trastos que plenen el meu llit, i sé que hauria de continuar arreplegant. Mentre tot es buida, ací dins comença a emplenar-se d'una difícil nostàlgia que fa que no vullga llevar els quadres de les meves parets i que em quede mirant les fotografies recordant tots els moments que mai s'esborraran. Els instants que guardaré dins una caixa i no se quan tornaré a trobar. Potser el dia que em canvie de casa, de nou; o el dia que me'n vaja a la meua definitiva. I observe la carta. La carta que mai va caure i sempre vaig saber perquè, i em plantege quan la deixaré de mirar. Si algun dia semblarà un record llunyà, o si sempre serà aquella que el gotelé de les meves parets va estimar tant que no volia deixar anar. Aquella que m'abraça tant fort com si mai em volgués deixar marxar. La mateixa que sé que te tantes coses a dir, i calla perquè te massa por a dir-les, o perquè ni tan sols li vol posar ordre al sentit d'allò que recita. 

Mai em vaig plantejar aquest moment, encara menys la penúria que el coronaria, i allargue l'esplín per fer la sortida més fàcil. Per cansar-me d'estar trista i saber quin és el moment just de marxar. Encara que mai vaja a estar preparada. Encara que el moment perfecte no existeixa. Ma mare diu que no ho deixe enrere, sinó que tot allò que realment val la pena quedarà amb mi, que els qui els importe seguiran ací. Però mai m'havia sentit tan lliure i jo com entre aquestos carrers ho faig, i tinc por a no trobar un lloc així de nou. Sempre serà el lloc on tornar, el lloc que quedarà grabat a la meva pell i la vida que mai vaig imaginar viure. El preludi de tot allò bo que vindrà, l'aprenentatge que em va convertir en la dona que sempre havia volgut. Els anys de la meua vida als que sempre els estaré agraïda. 

Semblava increïble com d'agust podria arribar a sentir-me a un lloc, les imminents ganes que he tingut de marxar i les poques que existeixen al moment de fer-ho. Quan tanque els ulls sent aquesta musiqueta i passen tots els clips dels moments que durant aquests anys he viscut ací. La trend del Tiktok que et fa posar només 33 vídeos i et genera un meravellós trailer dels últims anys de la teva vida. Però aquest és més llarg, sembla més una temporada de How I Met Your Mother: ràpida però amb pes. Tants detalls, que la veus una i altra vegada i no t'arribarà mai a cansar. Una darrere de l'altra sense parar. I només tens ganes de veure eixe capítol especial: el pilot, el del Blitz o en el que Barney li demana mà a Robin. Pares, poses el Netflix i et salten les llàgrimes amb aquella terrassa de Manhattan amb "The Robin" explicat. I encara que te'l sàpigues de memòria ploraràs, i li intentaràs buscar sentit a unes llàgrimes que van més enllà de la ficció. El mateix sentit que a la malenconia que em domina, que a tots els abraços que sempre m'arrepentiré de no tornar, i tots els t'estime que no m'atreveix a dir. Serà el nostre secret, Gandia. Un més que guardaran aquestes parets. Un més que quedarà grabat al meu record. Un més que ens unirà. 

Arribarà un moment on miraré enrere i sentiré una explosiva felicitat al recordar tot allò bo que tinc, com d'afortunada em sent d'estar envoltada de les meravelloses persones que han fet el viatge tan únic com ho ha sigut, i totes aquelles coses que no fa falta dir perquè es saben. I entendré la frenètica velocitat a la que passen els últims dies, l'ànsia de dir adéu d'alguns, i la meua esquiva necessitat per no fer-ho. Els moments que queden per viure i sé de bo que seran, la distància que m'unirà amb els qui més estime, i les possibles vides que mai arribaré a saber. Perquè per molt que semble una carta d'acomiadament, aquestes línies només són el preludi del llibre que estic escrivint.