ULLS BLAUS

Silenci. Atronador silenci que tot ho fas més fàcil. Una mà juga, tímidament, amb una altra. Dos joves es miren. Entre les ombres de la pel·lícula que eixe dijous veuen, es somriuen. No els cal res més. Ella recoltza el seu cap al pit d'ell. I poc a poc, s'adorm amb el batec del seu cor. "Avui tens el cor en harmonia amb les ones de la mar - pensa - potser és per això que em recordes tant a ella".

No m'agrada dormir sola, el llit se'm fa molt gran quan no estàs ací. I mentiria si diguera que no em costa agafar la son quan no ho fem junts. Però estem condemnats a trobar-nos a faltar. Adore despertar-me i que estigues ahí. Adormit. Exhalant tranquil·litat com un xiquet que, feliç, gaudeix plaenterament del que un futur incert li depararà. Extasiada, em quedaria 100 anys més mirant-te. Només mirant-te. No cal res més. Només el silenci i els teus salats ulls. No sé què tenen, pero des del primer moment van passar a formar part de mi. Ulls blaus crec que et deien. Ay sí, aquells inefables ulls blaus. Aquells que són calma. La mateixa calma que desprèn la joia d'aigua salada que fa tant que no visite. Son la infinitud que el futur ens té preparat. Eres tot allò al que crec que mai em cansaré de versar-li. I no se perquè et versaria si a mi sempre se'm donà malament la poesia. Potser siga perquè em vaig equivocar de verb quan, entre les paraules, només tenia ganes de besar-te.

Besar-te. Com de complicat es explicar què significa besar-te. Ho vaig intentar una vegada, però fou com demanar-li a Van Gogh que fera art abstracte. Besar-te. Quantes ganes tinc de besar-te. I es que el simple contacte, pell en pell, electritza cadascun dels meus porus fins que no queda amagatall on la teua magia no haja arribat. Besar-te, tant de bo tothom poguera conèixer la increïble sensació que és besar-te. És la calor d'una ximeneia a l'hivern, les inefables ganes d'agafar un tren que em porte on eres. Besar-te és la calma d'una nit bevent vi a la terrassa o passejar agafats de la mà per una València gelada. Els teus besos son la pau i la guerra. Les ganes d'estimar i les ganes de trobar-te a faltar. I faria la major oda al teu plaer, si algun dia les meues paraules estigueren a la teua altura.

Estar a l'altura: que complicat és estar a l'altura. Potser mai em vaig plantejar això perquè eres tot allò bo que li pot passar a una persona. Eres la sensibilitat feta art. Eixa emoció latent quan escoltes una cançò que et recorda als qui tan lluny estan, i feia tant que no veies. Eres la mirada que diu sense voler parlar-ne, la mà que sempre està per si em caic. Eres la veu que mai em cansaria d'escoltar, i qui no sé com algú no pot admirar. Eres qui ha trencat moltes de les barreres que existien en mi, i qui mai vaig imaginar que podria conèixer. Eres la persona que més he estimat mai, i la que em va ensenyar a estimar-me quan ni jo mateixa confiava en que pogués arribar a fer-ho. I valenta de mi si dubtara en qualsevol moment de tot el que sent quan et veig, perquè seria el major dels errors. 

Si em preguntaren que és estar enamorat no sabria que dir. Pot ser perquè encara ni jo sé el que és. Però de ben segur que podria resoldre tots els dubtes sobre que és estimar. Estimar és trobar pau quan el ritme del teu cor s'acompasse amb Cinnamon Girl.  Estimar és la platja a octubre. Estimar és deixar-te respirar quan t'ofegues, o la combinació perfecta entre la reason i la passion. Estimar és trencar aquell wish bone i estar segura que els dos estarem desitjant el mateix. Estimar és no importar-me ser fràgil, ni tampoc passar-me el dia desitjant el moment en que et puga abraçar.

És tanta aquesta estima, que tinc la necessitat de que tothom sàpiga com de feliç em fas, perquè així, potser ells també arriben a estimar la meravellosa persona que eres. Estimar-te són tantes coses que cada dia apren una nova. I no m'importa perquè em passaria la resta dels meus dies passejant per les sales de qualsevol museu si en elles tens una nova anècdota que contar-me, o si ens passem el temps intentant entendre al contemporani que va pintar taques de colors a un llenç. Passaria mil anys amb els teus amics si amb ells et veig realment feliç. O t'escoltaria cantar baix la dutxa cada matí si amb això sé que tot anirà bé. Faria tantes coses que tinc por a voler saber-les totes, perquè mai ens va agradar encassellar-nos. 

Estimar és entendre que l'amor no es busca, l'amor et troba. Estimar és entendre que no necessitem ningú, perquè no som mitges taronges. Som cireres que decideixen anar de la mà encara que, per sí mateixes, ja són una fruïta completa. Estimar és respectar les decisions dels altres i portar el timó quan no pots amb el teu vaixell. Estimar-te és la cosa més bonica que he pogut fer mai. Per això ja no vull amargar-me més, perquè amb tu he aprés que tot és possible, i que existeix gent bona que estarà per a tu sempre. 

Silenci. Atronador silenci que tot ho fas més fàcil. Una mà juga, tímidament, amb una altra. Ells dos es miren. Es somriuen i brinden. Brinden per totes les nits en vela, per cadascun dels besos que es donaran i per tota l'estima que mai ningú els va ensenyar a donar. Ella l'abraça i acaricia els seus llargs cabells. Poc a poc els dos s'adormen. I, entre aquells últims alès, s'escolta un cor bategar: "T'estime molt, ulls blaus".