DEIXAR-HO VOLAR

El cel s'ha tornat gris. La boira és tan densa que sembla acabar el món darrere les torres de taulells pintats que es divisen per la meua finestra. Fa tants dies que predomina aquest ambient, que visc amb la certesa de que tot forma part d'un pla perfecte per emportar-se el Mondúver, i allunyar més de mi tot aire pur a respirar. L'humitat se'm fa germana i m'empapa els ulls. Tinc unes ganes terribles d'eixir a la terrassa i ballar sota la pluja fins calar-me. Sentir cadascuna de les fines gotes que cauen i notar com ho empapen tot. La melena comença a allisar-se i puje el volum de la música per sentir-la tant dins com la tempesta que avui cau. Fina pluja que ni tan sols llisca per la pell. No la sents impactar, però banya. És una sensació tan plaentera que oblides les conseqüències i ho deixes tot volar. Deixes anar la tristor, les tasques que et queden per fer i tot allò que enfosqueix el dia cada matí al despertar. Sols la pluja i tu, la música i la vida que trobes a faltar sentir. Estrany buit que no vol deixar de fer-se gran. T'ataca. Fa que tot pegue voltes. Et fa pressa. T'atrapa entre els blancs llençols tacats i sembla impossible escapar. Lluites entre la tela i, quan has perdut, recordes eixe vell sentir al que solies anomenar felicitat. Trobes la perduda clau, i saps que d'aquesta només hi ha una còpia. Ningú a qui reclamar l'entrada al teu cor. Ningú que tape l'abisme que has aconseguit trepar. Tanques els ulls, i entre unes gàbies que et limiten la visió, tornes a somriure com abans. Tornes a notar el petit raig d'eufòria que tenies quan ni tan sols pensaves que existiren motius per perdre el sentir. Girar, girar i girar. Banyar-te els peus i començar a tremolar. 

Tinc massa fred. L'impuls et llança i serà tan alt el vol com dura la caiguda. Així que em negue a alçar els peus del terra: estic cansada de tants blaus. No vull més colps de puny que em facen reaccionar. Entre tanta esperança, tinc una terrible por a caure de nou. Una horrible por a haver-me convertit per a sempre en aquest èsser gris que vaga pels monòtons carrers amb uns auriculars sempre posats. Sense destí aparent, veient que tot passa però res t'afecta. Semble haver conquestat aquesta illa i m'equivoque reiteradament: sempre queda algun nou camí entre antigues cases blanques que et porte a la teua platja preferida; o un nou parc on escapar-se uns minuts a berenar. Entre tanta angoixa, despunta aquesta tímida llum. Trenca amb tot i et fa emprendre la ruta que tant trobes a faltar: córrer pels carrers empinats d’una ciutat on ni tan sols portaveu mascareta per arribar a la catedral dels taulells blaus; passar vesprades entre copes de vi i gelat de llima amb mil temes de conversa pendents; veure aquell programa que detestaves només per estar amb els teus amics; i anar amb l’aigua al coll perquè estàs a punt de perdre un vol. Trobes tant a faltar tot allò que et feia tindre ganes del que vindrà, que sembla increïble com t'atrapen els llençols tacats. 

Ací dins cultive una heura. És una planta ben forta i de fulles grans. Ha crescut tant que s’enreda entre si perquè li falta espai. Prové del fons de l'abisme. Sembla flora innofensiva, però s'alimenta dels dies on només portes el pijama posat i les nits on perds el compte del temps que ha passat. Poc a poc s'ha anat imposant. L'elixir de la seua vida: una punxada al baix ventre i les llàgrimes són el que que la fan crèixer. La note penetrar al meu paladar buscant la llum. Entre les meues paraules s’imposa, i mastegue les seues fulles per trobar un punt de calma, per evitar una nova revolució. La flama ha pres i les fulles són tantes que m’ofegue si no les deixe anar. S'enreden entre sí, i la bola es va fent gran. Em deixe portar. S'enfilen ben alt fins veure-les sortir, i amb elles naix el crit que portava tant amagat. Mentre les llàgrimes cauen, ell retomba per tota la platja i fa caure les torres que amaguen el cim que porta tants dies amagat. Increïblement, balle com si no hi havera demà. Deixe que tot passe, com si tan sols importara aquest moment. La pluja regalimant, la música ressonant i l'heura fent retronar els centeners d'apartaments que estic divisant. Soltar la ràbia i poder respirar. Sentir una tímida alegria que et fa pensar i recordar, encara que només siga per un instant, la quantitat de moments pels que realment val la pena lluitar.