DAMA DE L'ESPILL

Qui eres? Tu, dama de l'espill, qui eres? Mai vaig saber que arribaríem a mirar-nos així. Tu i jo. Assoles a la intimitat. Tan prop que inclòs sembla que ens trobem a anys llum. Qui eres? 

Et recòrrec de pam a pam. No m'oblide res. Em tens fascinada. Em recordes a la Venus de Botticelli: alta, cabell rullat, pell pàl·lida... Però no eres ella, com podria equiparar-te amb tal banalitat. Pigues, cicatrius, eterns blaus dels mil colps que mai recordes haver-te pegat. Eres una cara molt coneguda, però no sé a qui em fas memòria. Deixa'm pensar un poc, potser amb calma acabe esbrinant qui eres. 

Et mire. Et pense. T'indague i acabe per tornar-me boja. T'envege. No saps quant, intrigant dama. Ho fas tot més dolç, més gràcil. Tinc tantes ganes de saber de tu! Conta'm. Fes-me teua, Afrodita. Ací i ara. Sense importar qui som, sense importar res. Fes-me pau i serenitat. Lleva'm aquesta tremolor que em manté sempre alerta, però acompassa'm amb el ràpid batec del seu cor. Sigues mare i espill de bellesa i plenitud. Sigues tot allò que sempre vaig somniar. Mai vaig aspirar a molt, només a ser. Ser jo: aquella actriu que en acabar la funció es mirava a aquest mateix espill i parlava de tu a tu amb la seua vertadera essència. 

L'escena sempre estava dominada pel personatge. Saps, dama de l'espill, va haver un dia en que em vaig oblidar que la vida no era una obra. I fou a partir d'aquell moment en que vaig continuar vestint-me d'època encara que ens trobarem més enllà del 2010. Vaig oblidar que la jove que s'amagava per plorar era jo; que sentir-se malament per no plorar a una pel·lícula no era el que havia de fer. Em vaig oblidar de ser. De qui sóc. 

T'imagine. Imagine l'aroma que desprendràs. Puc sentir el gesmiler en flor que tantes ganes de primavera em dona. El tacte de la teua delicada i suau pell, m'aborrona. Sent unes petites pessigolles que m'escalen l'espina dorsal. No puc evitar riure i caure rendida davant tant de plaer. Tanque els ulls. Em deixe portar. Del baix ventre comença a pujar una calor molt tendra i suau, quasi imperceptible. La molsuda barrera de corall que Venus té per llavis recorre els meus. L'espill es trenca i ella i jo som una. Només una. 

Ja sé qui eres. Tu, dama de l'espill, ja sé qui som. Mai ens vam acabar de conèixer. Actriu i personatge. Tu i jo. La qui mai vaig haver de deixar que creuara el mirall i s'instal·lara a la llunyana barrera de la meua memòria. T'he somniat tant. Eres tan pura com recordava. Tan pròpia com creia. Tan feliç com enyorava.

Qui som, dama de l'espill? Mai t'ho has plantejat? Jo ho he fet infinites vegades. Una darrere l'altra. Un bucle etern que mai pareixia acabar. Però som. Som més que mai. Vaig creure trencar el mirall mil vegades, però mai m'havia ni tan sols apropat. I ara que ja no queden vidres on veure's reflectit, eres pau i harmonia. Eres ganes d'estimar i de dir quant estimes. Eres el somni d'aquella jove actriu que s'oblidà de ser. Ho eres tot, com sempre vas voler.