EFÍMERA EXISTÈNCIA
La mà passejava pel rostre. Amb subtilesa i calma, aquells dits anaven acaronant les joves faccions. D'entre ells es desprenia el teu aroma. Una delicada sensació entre l'atracció tranquil·la, pausada i mística. Aquell còctel molotov anestesiava la jove. La deixava dèbil, volàtil, embaviada.... Notava encara el tacte d'aquella tímida mà que va aconseguir derrombar gran part del seu mur.
La jove continuava tombada al seu llit. Els llençols feien olor a tu i no podia evitar abraçar-se al teu record amb més força que mai. Dolç perfum que calca la teua personalitat. Àcida sensació d'enyorança que es barreja amb la forta però calmada passió que genera eixa delícia. Entre totes aquelles sensacions, la jove va caure adormida. Mentre, s'envoltava de tu i el seu propi alè sabor menta. Els rajos de Sol van ser culpables d'aquella son tan profunda. Ella no volia que el temps se li escapara tan ràpid, però no va poder evitar que l'inevitable passara. Quan es va despertar va creure que allò que recordava ja no existia. Que els llençols ja no feien olor a tu. I com una boja començà a buscar entre les teles aquella addicció a la que anomenem estima, però no va trobar res. Va mirar el rellotge: havien passat dues hores.
Temps. Així de ràpid s'escapa el temps. Així de lent passa el temps. Les manetes van a velocitat vertiginosa. No vegem com ens abandonen. És la inevitable batalla de les nostres vides. Intangible concepte que ens ennuvola. Així, no se'n adonem que el dia de la nostra mort està més prop que mai. "La vida passa tan ràpid com nosaltres volem", diuen: No te'n refies. La vida passa inclòs quan no volem que passe. La vida no espera a ningú: el maquinista posà el cronòmetre en marxa fa anys i ell seguirà endavant encara que tu caigues fora. Tot canvia. Res mai torna a ser igual. No som capaços de percebre aquesta pèrdua, però és la més perillosa. És la causa del sentit propi de l'existència humana.
Preguntes. Preguntes que es contesten amb unes altres noves. La infinita tendència a la irresoluble qüestió. "Anirà tot bé, Clàudia?". Una i altra vegada. Mentre jo em perd i qüestione, les manetes acceleren el pas. I el Sol es pon. La setmana acaba. El mes comença. I jo ací, sola amb els meus pensaments. Sola amb les meues ganes de viure. Dona de paraula i propòsits que s'encanta en l'abstracció de l'essència de tot. Què diferent que és tot a quan plorava perquè no volia anar de colònies! Allí, l'existència era tan eterna, que desitjava constantment el meu present. I ara? Ara sóc el que sempre he desitjat. Aquella idolatrada realitat que seria sinònim de felicitat. Allò que em deixà sense alè. El maquinista em feu fora sense l'única maleta que portava: a la meua sort. Divuit anys després vaig tornar a nàixer.
Sincerament, aquesta reflexió em menja tant el cap dia rere dia, que conformar un text amb algun tipus de sentit em resulta impossible. No vaig a negar-ho: sóc un caos massa ordenat. La paradoxa de l'ànima racional amb tensions passionals. Sóc l' obsessiva contradicció entre voler retindre la vida i les impulsives ganes de voler saber què ens depara el futur; voler que el temps passe molt ràpid perquè resoldria moltes inquietuds. Sóc el rellotge més veloç, el dia que mai sembla tindre 24 hores. Sóc massa coses, algunes inclòs que no conec.
Parar en sec. Mirar al front. Inspirar. Expirar. Així varies vegades. És en eixe mateix moment quan eres conscient d'allò molt que ha canviat la teua vida en uns mesos. I com, sense adonar-te'n el primer any d'Universitat s'ha esfumat de les teues mans. Parada, en mig del no-res, comences a tremolar. Foscor. Només veus foscor. Només sents foscor. Res més. La projecció de futur és notable, però ha passat tot tan ràpid. "Què ha passat realment? Com ningú m'avisà de que tot volaria?" La pell de gallina regna. Asseguda a terra, m'amague entre les meves pròpies ombres nul·les. Em protegeix amb allò únic que tinc: els records. Són allò que queda: texts, moments, persones de bé. Res més. El maquinista ha accelerat la marxa i el canvi s'apropa de nou. Una altra vegada. Sols que ara ja sé que està ací.
Caos. Tot açò és un caos. Res té sentit. El meu propòsit és senzill: el temps cada vegada m'abandona abans, i jo no sé com parar aquesta realitat. Realitat que m'atemoreix i em plena. Realitat que crec més jo que mai abans.
La llum càlida projectava la meva sola ombra. Feia molt que no escoltava el silenci que solia regnar a casa. Ho trobava a faltar. Entre els llençols la jove s'enfortí: protegida davant de qualsevol adversitat que de nit la poguera atacar. Al igual que quan corria pel passadís de casa dels seus pares a fosques, i es tapava fins al cap amb la manta. Respirava la mateixa essència, la mateixa Claudi. Només escoltava la nevera vibrar i els baixos d'aquella música amb que mai vas imaginar que es dormiria. El llit se li feu gran. Fou una sensació molt estranya. Com un lloc tan menut podia fer-se-li tan immens? El temps que les seues parpelles havien arreplegat començava a pesar. Pressa de les tenebres, la jove feu ús del seu escut de cotó al camp de batalla més gran. Perdia la guerra. Cada cop més ràpid. El seu exèrcit havia caigut. Només quedava ella. Desarmada. Devastada. Esgotada. Dèbil. Sola davant tot perill. L'enemic s'apropava. Lentament el veia vindre entre la boira i la desenfocada visió. Encara i no creure en Déu, la jove començà a pregar per la salvació d'una ànima que sabia que aniria a l'infern. Va notar el tacte de l'espasa acaronar la seua desviada columna. I, al seu últim alè, va trobar el perfum que creia oblidat. Aquell amb qui havia perdut el sentit de tot per retrobar-se amb l'actriu amagada. De nou, entre els llençols estava, perquè mai se'n havia anat. Potser l'havia buscat malament. I es que qui m'hauria dit que la guerra l'anaren a guanyar els Red Hot Chilli Peppers.
Caos. Tot açò és un caos. Res té sentit. El meu propòsit és senzill: el temps cada vegada m'abandona abans, i jo no sé com parar aquesta realitat. Realitat que m'atemoreix i em plena. Realitat que crec més jo que mai abans.
La llum càlida projectava la meva sola ombra. Feia molt que no escoltava el silenci que solia regnar a casa. Ho trobava a faltar. Entre els llençols la jove s'enfortí: protegida davant de qualsevol adversitat que de nit la poguera atacar. Al igual que quan corria pel passadís de casa dels seus pares a fosques, i es tapava fins al cap amb la manta. Respirava la mateixa essència, la mateixa Claudi. Només escoltava la nevera vibrar i els baixos d'aquella música amb que mai vas imaginar que es dormiria. El llit se li feu gran. Fou una sensació molt estranya. Com un lloc tan menut podia fer-se-li tan immens? El temps que les seues parpelles havien arreplegat començava a pesar. Pressa de les tenebres, la jove feu ús del seu escut de cotó al camp de batalla més gran. Perdia la guerra. Cada cop més ràpid. El seu exèrcit havia caigut. Només quedava ella. Desarmada. Devastada. Esgotada. Dèbil. Sola davant tot perill. L'enemic s'apropava. Lentament el veia vindre entre la boira i la desenfocada visió. Encara i no creure en Déu, la jove començà a pregar per la salvació d'una ànima que sabia que aniria a l'infern. Va notar el tacte de l'espasa acaronar la seua desviada columna. I, al seu últim alè, va trobar el perfum que creia oblidat. Aquell amb qui havia perdut el sentit de tot per retrobar-se amb l'actriu amagada. De nou, entre els llençols estava, perquè mai se'n havia anat. Potser l'havia buscat malament. I es que qui m'hauria dit que la guerra l'anaren a guanyar els Red Hot Chilli Peppers.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge
(
Atom
)
Publica un comentari a l'entrada