ARA QUE JA NO ESTÀS

Escolte les ones com trenquen. Les note. Sent la humitat calar-se'm entre la tela. I veig l'escuma que cada cop està més prop. A la llunyania, l'estrident llum que delimita la platja. Davant meu la immensitat d'una mar negra, enfadada, buida. El silenci. Les veus familiars. Només les ones, les llums i jo. I tu. Tu que has format part de mi. Tu que fores jo. Eixa Clàudia que ja no reconec.

Mentre la marea puja i les onades trontollen cada vegada amb més força contra les roques, pense. Recorde. Sóc. Una figura fosca entre les ombres de la nit. Una llum on gravar les paraules que brilla i destaca. Un feix del que fou i ara recorde. 

Crec que és allò que més m'he plantejat: la nostàlgia. El pas del temps. Els canvis. Tot allò que vaig deixar enrere el dia que em quedí sola, per primera vegada, en el que ara anomene "casa". Eixe dia en què tot el que havia somniat durant mesos, inclòs anys, acabava de convertir-se en realitat. Aquella por. Les llàgrimes més incontrolades i irracionals mai vistes. Les mateixes que ens produiria la mort. 

Et gires i els veus. A la vora de la mar. Cridant-te per a que t'apropes, per a que deixes d'una vegada d'estar tan clavada al teu món. Eixe que està cap per avall, més que mai. T'emociona escoltar el teu malnom pel qui et coneix tothom però no molts diuen. I no saps perquè. Simplement continues fascinada per la capacitat que té la vida de sorprendre't. Continues fascinada del que és la teva vida, la que mai pensares que seria així. I entre els llençols que t'acaronen afirmes, amb una seguretat infinita, que eres feliç. Encara i les llàgrimes, encara i les anades i tornades, encara i les cares llargues dels últims dies i les milers de cridades a casa de les últimes nits, pots dir que eres feliç. Tinc la sort de viure la vida que sempre he volgut, aquella per la que m'he deixat la pell, i ningú impedirà que la visca com realment sent. Una vida frenètica, ràpida... tan intensa com acaben resultant els meus textos, eixos als qui acabem pegant tantes voltes que perdem l'orientació. 

Amagada entre les ombres recorde l'olor a mar, el soroll de les ones trencant i apropant-se'm, les veus a la llunyania i el passeig. Recorde la pau, la tranquil·litat, la necessitat d'aire. Em recorde, fotografiada per una tercera persona que resulte ser jo. Sola entre la multitud. Lluny de tot i de mi. Eixa Clàudia que fa mesos va marxar i continua viva al poble del que va escapar.