INCOMPRENSIÓ
Una nit. Sentiments empresonats baix una armadura. Roma. Potser siga aquesta ciutat, o potser siga l'habitació. Però puc assegurar que mai havia sigut tant feliç a una situació tant complicada. A la millor és pel fet de ser l'última nit junts o per no poder aguantar més les paraules. Açò no va dedicat a una persona en concret, no va a ningú, simplement a qui
Nit del 14 d'abril del 2016, Roma. Una habitació. Vuit adolescents. Simplement incertesa, incomprensió. Una mirada oberta a tota proposta, a tota explicació. Ells qui no poden dir això que tant ansien, ells qui no saben com expressar les paraules per no ferir, ells qui són els que em fan créixer. Una conversa comença. Plena de moments incomodes i extranys. Em molesten aquests moments, no em resulten massa familiars.
vulga escoltar. Qui estiga disposat a veure que és pot trobar la felicitat als moments més foscos.
És dur tindre davant teu dues persones a les que estimes tantíssim i no entendre que volen dir-te. Més bé no és no saber que volen, és no entendre com no t'ho poden fer veure. Però la meva sorpresa arriba quan pensen que la Clàudia que ells veuen és la que realment és. La que mostra i fa veure tot el que sap. I no és així. Durant molts anys he anat treballant una personalitat difícil, i ho he de dir. No tinc ninguna por, després de tot. Però no mostre tot el que se, tot el que reconec o tot el que intuïsc. Amb els anys te'n adones que moltes coses estan millor callades. Que hi ha moments que sols han de ser propis, que hi ha pensaments que no s'han de compartir i que hi ha intuïcions que són millor callar abans que veure si son reals. Que és millor observar i experimentar, analitzar i provar que anar a la primera a veure si el que penses és. Paciència. És tot el que es necessita i el que a molta gent ens falta. I dic ens, perquè a mi moltes vegades em falta paciència. Encara que amb els anys totes aquestes coses es curen.
En un principi no venia a parlar d'açò però mira, ja que estem, continuem. Gràcies a aquest viatge he pogut aprendre i valorar que és la vida. I sí, pense que escric molt sobre aquest concepte. Però és tan abstracte, tan difícil i canviant que no puc parar de plantejar-me que és en realitat. La convivència es el millor factor de l'equació. Jo no sóc massa de matemàtiques però, he de dir, que la convivència es el que més ajuda. Ja siga en una relació d'amor o en una d'amistat. Compartir molts moments quotidians són la millor forma d'aprendre a tractar a les persones. I això sí, si aguantes a una persona una setmana podem dir que va ha durar. El moment en que en despertar-te veus un merder de roba, o quan sona el despertador mil i una vegades i eixa persona no es desperta. L'instant en que vas al bany i la teva crema està buida o en que no trobes les claus. Sí, el moment de les claus és el pitjor. No poder eixir de casa perquè no apareixen. Buscar i fiar-te de la seva paraula la que et diu: "Tranquila, en la butxaca de la jaqueta no està. Ja ho he mirat jo!". Eixa que ha soltat la mentira més piadosa. Perquè la clau apareix a la jaqueta. Totes aquestes situacions de cada dia que no vivim junts normalment, i són les que més afiancen una relació. Totes aquestes que ens acaben portant a una nit on tot ix. I la realitat et fa reflexionar i ser qui eres. Saber on vas i com et veuen. I potser siga aquesta ciutat, o l'habitació qui m'ha fet viure aquests moments. Però estaré eternament agraïda, per haver fet d'una situació tant complicada, un record feliç
Subscriure's a:
Comentaris del missatge
(
Atom
)
Publica un comentari a l'entrada