EXTREMS

Hola a tothom, 
He de dir que tenia prou ganes d'escriure el que durant dies he vist per Atenes. Gràcies a que aquestes coses existeixen, jo vaig reprendre aquest projecte. 

En quina situació ha de trobar-se una familia per haver de demanar al carrer? Quina ha de ser la seva alternativa? 
Quan em plantejaren el viatge a Atenes, ho vaig veure amb respecte. Pensí que hi hauria montons de gent als carrers demanant caritat als vianants, com si acabara de passar l'apocalipsi. Pensí que les coses estarien tirades de preu i podria gastar sense mesura, que mai arribaria el moment en que et quedes sense cash. Creia que la seva situació era tan extrema, tan diferent a la espanyola, que és notaria a simple vista. Encara que sigues al centre, pots veure gent demanant, però en una ciutat com València també. També pots veure gent dormint a la porta d'un caixer o tapats amb cartrons a la porta d'una finca.
Però el que em feu pensar fou veure xiquets demanant al carrer i al metro. Xiquets sols, caminant pels llargs carrers del centre tocant l'acordió i cantant. Xiquets d'entre vuit i quinze anys que feien que se't posaren els péls de punta.
Quan passí per primera vegada per davant del museu de l'Acropoli vaig veure un xiquet amb el seu pare fent un dúo. Ell, tocava el violí i, son pare, la viola. Em quedí mirant-los com si no haguera sentit mai un violí sonar, però al instant em feu somriure. Aquell xiquet d'apenes nou anys tocava el violí com feia molt no sentia. Transmitia la seva felicitat mentre feia sonar les cordes, però també la pena d'haver d'estar tocant al carrer, quan hauria d'estar jugant amb els seus amics. Una simple melodia grega que acabà convertint-se en una manera de fer-me pensar.
Però, qui és el culpable de que xiquets i xiquetes innocents hagen de tocar als carrers per portar ingressos a casa? Syriza, Varoufakis? NO. Els culpables son gent com Yorgos Papandreu, ex-president de Grècia. Però no pensem que únicament el culpable és ell per haver governat d'una manera corrupta i sense pensar en la gent, que si que havia confiat en ell per millorar Grècia. "La Troika". Sí, hem sentit parlar d'aquesta entitat, però, qui realment son? La Troika és una entitat que supervisa els païssos que han sigut "rescatats" per la UE i el Banc Central Europeu (BCE). Rescat? Un terme molt utilitzat per la gent però poc per gent com Mariano Rajoy, actual president d'Espanya, un país que ha sigut rescatat varies vegades. Llegint només la frase anterior que parla de la Troika, podem pensar que és una entitat molt necessaria i bona que ajuda als païsso, i en certa mesura ho és. Dintre del sistema econòmic en el qual vivim, el capitalisme, aquestes organitzacions són de prou ajuda. Sí, de prou ajuda per als governs poderosos com l'alemany, governs que sols els importa el capital i el seu propi benefici. Una associació com aquesta manté als païssos deutors sempre controlats, i per tant poden fer amb ells el que vullguen. Des del punt de vista d'algú que no pateix una crisi econòmica, la Troika és molt bona perque així mantén a ratlla, als que no paguen. Però des del punt de vista d'un país amb una gran crisi, aquesta organització el que va ha fer és anar a per la gent que no pot pagar, aquesta associació sols voldrà empobrir més el país. Presten diners a aquestos territoris on és necessari, però a canvi posen unes normes. Aquestos requisits solen ser la pujada d'impostos, la congelació de pensions, la privatització dels hospitals i centres educatius, entre moltes altres mesures que porten al país a tindre una situació prou precària. Amb aquestes normes i el deute del país, el que aconsegueixen és que siga impossible tornar la quantitat prestada, i que el país en qüestió, haja de tornar a demanar un prestam al BCE. I així, successivament, fent d'aquesta manera, que els païssos que han sigut rescatats tinguen un deute impagable.
I en aquestes ens trobem a Espanya, Italia, Grècia... Però el que pitjor em sap és veure els xiquets, Perquè ells no son responsables de la situació, però sí els més afectats. I aleshores, camines per una ciutat i ho veus, xiquets que han de demanar al carrer, mentre somriuen, fan sonar un instrument i somnien amb poder exir de casa per jugar, i no per guanyar-se la vida amb apenes deu anys.  

3 comentaris:

  1. Alguna falteta però...Extrem és GRAN!! Em sent tan orgullosa ... Les nostres converses i experiències estan ahí, presents, omnipresents... però són teues. Ja no eres la xiqueta de La mère de glâce sinó una dona plena de futur i amb ganes de canviar el món.

    ResponElimina